M’agradaria felicitar a tots els catalans i espanyols que amb força han votat massivament per tal d’aconseguir aquest triomf, tant bo com important, aquest triomf que trenca tota norma, que ens obre noves portes, que ens ensenya el camí de l’esperança.
M’agradaria recordar a tots que ara cal negociar i negociar, per aconseguir que aquest triomf reculli els seus fruits, i sigui vist amb força per tota la Europa. Cal que els espanyols ens fem sentir, perquè de fet és un triomf de cadascú de nosaltres, que s’enfronta a la imposició d’unes idees i uns gustos molt marcats des de fa uns quants anys, uns gustos d’una part de la població, uns gustos d’una part minoritària de la població espanyola. Per fi podem dir que tots ens sentim representats, que tots ens sentim junts per una causa, que tots ens identifiquem amb un projecte, amb una cançó com el chiki-chiki.
Bé, suposo que tots ja haureu entès el perquè he fet aquest escrit, bé doncs ni més ni menys perquè veieu que tothom esta esperançat per aquest “triomf” del PSOE i a mi em provoca de tot menys esperança. Doncs no ens n’adonem que el PSOE fa majoria únicament amb CiU i, per tant, ens espera un bon suplici... sento pronosticar això però és el que ens espera...
Avui és un dia trist, el Barça acaba de re-perdre la lliga, comença el suplici PSOE-CiU, per aconseguir una cadira més propera al faristol del Parlament de Catalunya, però sempre ens quedarà el chiki-chiki.
M’alegro de no haver participat d’aquest suïcidi del poble català i dels 4 anys de sadomasoquisme progressiu que ens esperen.
Il-boco (2008)
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Política. Mostrar tots els missatges
10 de març 2008
02 de desembre 2007
Mas VS Dret de decidir
Tothom sabrà que ahir hi va haver una manifestació “Pel dret a decidir sobre les infraestructures”. ICV, ERC, i CiU estaven allà presents cridant, “in-in-de-in-de-pen-den-ci-aaa” o “som una nació, i volem decidir”. Fins aquest punt tot és obvi i no he descobert la sopa d’all.
Però arribats a aquest punt cal estudiar el passat d’aquests partits. Mirarem primer ICV. Un partit passiu en l’estatut, simplement va acceptar allò que el PSC havia dit (el 30 de Setembre) i va menjar-se el que el PSOE va imposar... sense ni tan sols queixar-se... Per tant, només mirant un parell d’anys enrere veiem com ICV decidia no decidir... ara ha canviat el seu parer per voler decidir... però no creuen que és massa tard? Per a mi abans hauríem d’haver-nos plantat. Aquell dia que ens plantejaven si aprovàvem el nou estatut que tot i ser insuficient (avui el temps m’ha donat la raó) van votar que si que s’aprovava...
Seguim doncs... ERC ahir cridava més que ningú “in-in-de-in-de-pen-den-ci-aaa”. Bé, val a dir que aquest grup polítics és dels menys criticables en aquest aspecte... va votar un sí a la llei estatutària plantejada pel parlament de Catalunya, que semblava suficient, però va negar-se a acceptar la gran retallada del Congres a Madrid. Per tant aquest grup va votar decidir, i avui en dia demana no decidir sinó tallar amb aquesta Espanya. Val a dir però que en quant al famós vot Nul, o el No de les bases van fer que la idea plantejada per esquerra “trotes”.
Seguim amb CiU un grup polític que, perquè negar-ho, ja no em fa cap gràcia. Aquest grup polític va votar que sí al primer estatut fet pel govern de Catalunya, i el segon que va decidir ell sol. I doncs... la pregunta per aquest grup seria ni més ni menys... “ Quin dret de decidir tenien vostès, fa dos anys, per retallar l’estatut que havia aprovat el parlament de Catalunya?”*
il_boco (2007)
*Tàssies (ElPeriódico, 02/12/07)
Però arribats a aquest punt cal estudiar el passat d’aquests partits. Mirarem primer ICV. Un partit passiu en l’estatut, simplement va acceptar allò que el PSC havia dit (el 30 de Setembre) i va menjar-se el que el PSOE va imposar... sense ni tan sols queixar-se... Per tant, només mirant un parell d’anys enrere veiem com ICV decidia no decidir... ara ha canviat el seu parer per voler decidir... però no creuen que és massa tard? Per a mi abans hauríem d’haver-nos plantat. Aquell dia que ens plantejaven si aprovàvem el nou estatut que tot i ser insuficient (avui el temps m’ha donat la raó) van votar que si que s’aprovava...
Seguim doncs... ERC ahir cridava més que ningú “in-in-de-in-de-pen-den-ci-aaa”. Bé, val a dir que aquest grup polítics és dels menys criticables en aquest aspecte... va votar un sí a la llei estatutària plantejada pel parlament de Catalunya, que semblava suficient, però va negar-se a acceptar la gran retallada del Congres a Madrid. Per tant aquest grup va votar decidir, i avui en dia demana no decidir sinó tallar amb aquesta Espanya. Val a dir però que en quant al famós vot Nul, o el No de les bases van fer que la idea plantejada per esquerra “trotes”.
Seguim amb CiU un grup polític que, perquè negar-ho, ja no em fa cap gràcia. Aquest grup polític va votar que sí al primer estatut fet pel govern de Catalunya, i el segon que va decidir ell sol. I doncs... la pregunta per aquest grup seria ni més ni menys... “ Quin dret de decidir tenien vostès, fa dos anys, per retallar l’estatut que havia aprovat el parlament de Catalunya?”*
il_boco (2007)
*Tàssies (ElPeriódico, 02/12/07)
21 d’octubre 2007
Josep-Lluís Carod-Rovira “¿Si no nos quieren, que hacemos allí?”
Potser riureu, o potser pensareu aquest s’ha tornat boig parlant de política en aquest “blog”. Doncs no, no estic boig, no em ric, no expresso alegria quant veig que aquells que tenen cara, no tenen veu i, aquells que tenen veu, no tenen cara. I no parlo de picaresca precisament.
Bé doncs m’agradaria parlar del programa que van fer l’altre dia a TVE. Un programa on alguns polítics “s’enfronten” (dialectalment parlant està clar) a una representació de la població. Em concentraré únicament en allò que jo vaig veure i escoltar doncs possiblement seria el que de manera més subjectiva puc comentar (si subjectiva). Vaig veure el torn de preguntes del polític mencionat en el títol.
Val a dir que moltes de les preguntes eren si més no estúpides... Des de preguntes com “¿Que es para ti España?” o “¿Por qué si no se una lengua cooficial no puedo ser funcionario?”. Després de sentir que l’autor de la última pregunta aspirava a metge vaig pensar que la nota de tall de la carrera s’havia quedat curta... Que tenim a les nostres facultats fotut? Inútils com aquest? sense ànims d’ofendre a ningú (tret dels reputos fatxes, que aquests si que els poden donar per tots els seus reputos forats de la seva reputa i asquerosa pell)* .
Sincerament, vaig veure com en Carod-Rovira responia aquestes preguntes de manera correcta, concisa i entenedora. Tot i que d’altres no pensin el mateix, com per exemple Luis Mauri, a El Periódico (em decep la idea que un diari aparentment seriós tingui cada dia cobrint les noticies d’esquerra, un home que odia tan a aquest grup polític, com jo odio el rock&roll en japonès).
Ja se aquell refrany que diu que no podem ser objectius, és veritat, perquè negar-ho. El problema resideix principalment en estar a l’altre extrem de la balança perquè el pes sempre caurà cap a un costat i això és “maco” en un blog com aquest o en una columna d’opinió... però en un text informatiu... no.
D’altre banda, desprès d’aquesta queixa m’agradaria fer una petita conclusió a mode d’epíleg.
Marc Tul·li Ciceró deia al seu llibre L’amistat : “ L’amistat pot seguir la utilitat, però la utilitat no pot ser seguida per l’amistat”. M’explico, Espanya i Catalunya poden ser amics i demanar-se favors un cop ho siguin. Però no pot ser que Catalunya li salvi el cul a Espanya i després l’altre sense ni donar les gràcies, s’apropi dien ser el gran amic.
Penso doncs que és el gran menyspreu que ha fet Espanya, allo que ens fa mirar a un horitzó (que no un fi) de Independència. El que porta a pensar que “¿Si no nos quieren, que hacemos allí?”
18/10/2007
Il-boco
*Demano perdó explícit a Pepe Rubianes per aquesta apropiació d'un fragment de la seva obra "Rubianes Solamente", i m'acullo al dret de citació.
Bé doncs m’agradaria parlar del programa que van fer l’altre dia a TVE. Un programa on alguns polítics “s’enfronten” (dialectalment parlant està clar) a una representació de la població. Em concentraré únicament en allò que jo vaig veure i escoltar doncs possiblement seria el que de manera més subjectiva puc comentar (si subjectiva). Vaig veure el torn de preguntes del polític mencionat en el títol.
Val a dir que moltes de les preguntes eren si més no estúpides... Des de preguntes com “¿Que es para ti España?” o “¿Por qué si no se una lengua cooficial no puedo ser funcionario?”. Després de sentir que l’autor de la última pregunta aspirava a metge vaig pensar que la nota de tall de la carrera s’havia quedat curta... Que tenim a les nostres facultats fotut? Inútils com aquest? sense ànims d’ofendre a ningú (tret dels reputos fatxes, que aquests si que els poden donar per tots els seus reputos forats de la seva reputa i asquerosa pell)* .
Sincerament, vaig veure com en Carod-Rovira responia aquestes preguntes de manera correcta, concisa i entenedora. Tot i que d’altres no pensin el mateix, com per exemple Luis Mauri, a El Periódico (em decep la idea que un diari aparentment seriós tingui cada dia cobrint les noticies d’esquerra, un home que odia tan a aquest grup polític, com jo odio el rock&roll en japonès).
Ja se aquell refrany que diu que no podem ser objectius, és veritat, perquè negar-ho. El problema resideix principalment en estar a l’altre extrem de la balança perquè el pes sempre caurà cap a un costat i això és “maco” en un blog com aquest o en una columna d’opinió... però en un text informatiu... no.
D’altre banda, desprès d’aquesta queixa m’agradaria fer una petita conclusió a mode d’epíleg.
Marc Tul·li Ciceró deia al seu llibre L’amistat : “ L’amistat pot seguir la utilitat, però la utilitat no pot ser seguida per l’amistat”. M’explico, Espanya i Catalunya poden ser amics i demanar-se favors un cop ho siguin. Però no pot ser que Catalunya li salvi el cul a Espanya i després l’altre sense ni donar les gràcies, s’apropi dien ser el gran amic.
Penso doncs que és el gran menyspreu que ha fet Espanya, allo que ens fa mirar a un horitzó (que no un fi) de Independència. El que porta a pensar que “¿Si no nos quieren, que hacemos allí?”
18/10/2007
Il-boco
*Demano perdó explícit a Pepe Rubianes per aquesta apropiació d'un fragment de la seva obra "Rubianes Solamente", i m'acullo al dret de citació.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)