El Projecte de la vida

Avui, he tornat a rellegir aquest bloc que feia gairebé 1 any que no em mirava. A alguns els debia semblar una tonteria, o fins i tot els hi creava repulsió. A d'altres com a mí m'ha arribat a fer caure una llàgrima (és inevitable fer retrospectiva i veure que allò que pensaves un somni, amb perseverància i esforç pot ser una realitat, o veure que les coses més negatives com la mort d'algú molt estimat, pot ser la millor cura). Es per això que he decidit que a partir d'ara treuré temps a la nit, i mentre tothom dorm, jo escriuré allò que penso.
Ho faré per dos bàsics motius: per tenir una visió retrospectiva de la meva vida, i per poder evadir-me de la meva estressant vida diària.

Abans de començar amb els posts habituals m'agradaría explicar com ha estat la meva última setmana i com es planteja el meu futur més pròxim. Porto 2 setmanes non stop, fent de mitja unes 10 hores diàries (caps de setmana inclosos) estic acabant de preparar un rodatge pel Desembre, un merder considerable, amb un presupost molt ajustat, alhora que gravo i edito un Spot/tutorial d'una máquina, preparo un fals documental, i em plantejo la gravació d'un videoclip. Tot acumulat en uns 2 mesos. Ja veurem si desprès de tot això puc mantenir la meva salut mental.

Molta gent em diu que pari, que em prengui un día de relax, un día per desconectar. En el món audiovisual (o com a mínim com l'entenc jo) no hi ha descansos, i si n'hi ha, senyal que la cosa va malament. Estar preparant un rodatge implica pensar i repensar coses, replantejar-se idees, i reajustar-ho tot el màxim possible, i fer que tot acabi sortint bé. I això vol dir que estas les 24 hores pensant com pots resoldre aquell problema. Crear una peça audiovisual no és com fer un pa, aquí entra també el factor creatiu, en canvi el pa fas la massa, la poses al forn i quan s'ha cuit la treus. En el món audiovisual, poses el pa a coure avui i fins d'aqui 3 mesos no haurà estat prou cuit. Això vol dir una vigilància constant durant molt de temps. No es tracta de descansar 1 día, es tracta de mesos tranquils i mesos excitants. La pregunta és... quin dels dos mesos és més feliç? Sincerament, digue-me cul inquiet però jo necessito marxa! Per molt que dormi 3/4 hores al día, porti unes ulleres que facin por i una cara de mort vivent, jo sóc feliç estressat, tot i que de tant en tant el meu cos necessita un mes tranquil per poder viure allò que també es part del projecte de vida.


il_boco (2009)

Marxar de la mà

Hi ha coses de les quals no te n’adones, petits instants que semblen no ser importants, curts moments que s’allarguen durant l’eternitat, records oblidats que mantenim en la memòria. Ens sembla coneixer aquells que tenim aprop, ens sembla saber quines són les coses que han marcat la seva vida, però a poc a poc te n’adones que d’allò que nosaltres coneixíem, o crèiem coneixer era la simple punta d’un iceberg. És llavors, i només llavors quan veus que has malaprofitat el temps, que no has viscut tot allò que podríes haver viscut, que no has après tot allò que et podien haver ensenyat. És llavors quan te n’adones que ja has perdut part de tu mateix.

És meravellòs saber que un amor pot traspassar totes les fronteres, fins i tot la de la mort. És meravellòs entendre que som fruit d’un amor constant, intèns i especial. És meravellòs comprendre que a vegades les mirades, les carícies són les millors paraules que qualsevol et pot donar. És meravellòs observar la puresa d’un amor, la perfecció d’una compañia, la càlida abraçada d’uns braços tendres. És trist notar com algú perd aquest amor. És trist veure com l’amor traspassa la tràgica frontera. És trist sentir la mancança d’un amor constant, intèns, especial. És trist veure que les mirades, les carícies són bells records d’una senil memòria. És trist veure la manca d’un amor pur, d’una perfecte compañia, de la càlida abraçada d’uns braços tendres. És trist veure com algú perd aquest amor. És trist veure com algú intenta recuperar-lo. És trist veure com algú empren un camí sense retorn en busca d’aquest amor fugicer.

Però és la feliç hora de pensar en el retrobament, en l’abraçada d’aquells braços tendres, en el retrobament de la perfecta compañia, en la pròximitat de l’amor pur que, ara, ja no és fugicer. És la feliç hora de pensar que ja és a on més desitjava ser. Que per fi ha retrobat allò que des de fa uns mesos havia perdut. És hora de ser feliços, perquè per fi ha acabat aquesta lenta agonia, aquest constant patiment, aquest suau dolor. És hora de ser feliços perquè en algun lloc l’amor ha vençut. És hora de ser feliços per ser qui sóm i venir d’on venim. És hora de ser feliços i donar gràcies als enamorats per fer-nos dignes del seu amor, és hora de recordar que:

<< El seu record serà el nostre somriure >>


Francesc Bordonau i Colldecarrera (30 de Gener 2009)


Soneto LXXXV

Quien dice que la ausencia causa olvido
merece ser de todos olvidado.
El verdadero y firme enamorado
está, cuando está ausente, más perdido.

Aviva la memoria su sentido;
la soledad levanta su cuidado;
hallarse de su bien tan apartado
hace su desear más encendido.

No sanan las heridas en él dadas,
aunque cese el mirar que las causó,
si quedan en el alma confirmadas,

que si uno está con muchas cuchilladas,
porque huya de quien lo acuchilló
no por eso serán mejor curadas.

Juan Boscán

Un camí que la lluna il·lumina tant llarg...

Una mirada calida sota la llum de la lluna, un sol instant de silenci on les paraules brollen de les nostres mirades, una falta estranya d'uns ulls que il·luminin el camí planer, una mirada plena de promeses d'instants que no puc arribar a somiar, un camí que enboirat tinc ganes de caminar, un camí que amb carícies escribim sobre la roca viva.

Cada instant és el record d'una carícia, d'un petó, d'una abraçada, de la força d'una mà agafant a l'altre. Cada instant és el record de la llum de la lluna sobre la teva cara, sobre els teus llavis, sobre la teva mirada feliç. Cada instant és el record de la calor d'una abraçada teva, de la suau olor dels teus cabells llunars, la suau olor de les teves mans, el dolç sabor dels teus llavis, de la tranquil·la carícia de la teva llengua. Cada instant és el record dels nostres dits entrellaçant-se en la clara negror de la lluna. Cada instant és el record d'un instant amb tu.

La lluna ha escrit una dolça melodia per demà? La lluna em mira responent sense paraules que encara ens queda un llarg camí, un camí sense trencar aquesta dolça melodia, aquest dolç ritme, aquesta dolça harmonia. Un camí amb més que promeses, amb alguna cosa més que somnis, amb alguna cosa més que amor, amb alguna cosa més que felicitat. Un camí sense un final,... un camí fins al final.


T'estimo i t'estimaré
il_boco (21 de Setembre 2008)

Camins desitgats

"Il viaggio e non pensare solo alla meta"


Tot és tan veritat. Semblava que mai sentiria unes paraules així de la teva boca. Semblava que mai podria escoltar tan poques paraules que canvien de tal manera dues vides. Semblava que tot seria un somni, i que al matí m'aixecaria amb una resaca de felicitat de la qual no em podria refer mai. Semblava que avui seria un dia trist. Semblava que seria especialment amarg. Semblava que avui tot haguès de caure, de posar-se encara més coll avall.

Però avui sembla ser un dia inolvidable. Sembla ser un dia en que una paraula pot canviar una vida. Sembla ser un dia en el que un viatge comença per no acabar mai. Sembla ser un dia en que els camins es tornen a trobar. Sembla ser el dia en que tots els somnis es poden fer realitat, ...en el que els somnis són una realitat. Sembla ser el dia de la felicitat. Sembla ser el dia de reneixer en una nova vida.

I que sembla el demà? Demà sembla un somni fet realitat. Demà sembla un infinit de realitats que solsament poden passar per la nostra ment. Demà sembla que ja res ens podrà aturar. Demà és en realitat l'inici d'un viatge del qual no en vull veure el final.


T'estimo i t'estimaré
il_boco (21 d'Agost 2008)

Ja mai més, estaré trist pensant en tu

Una porta és tancada. Una balla ens separa. Puc veure l'última alegria, puc veure l'única alegria que brilla al meu jardí, puc sentir com m'espera, puc sentir com em crida, puc sentir la seva olor. Però mai podré tornar a sentir com m'abraça, com em sent, com m'eleva, com em parla, com em vigila, com em fa riure, i com em fa plorar. Mai podré tornar a sentir cadascuna de les seves paraules, cadascuna de les seves rialles, cadascun dels seus petons, cadascun del seus abraços. Mai podré tornar a escoltar la seva veu, gaudir del seu somriure, sentir els seus petons, notar la calidesa dels seus braços rodejant-me.

Només tindré el record de la seva primavera. El record d'aquells temps en que abraços, petons i carícies eren flors que inundaven el meu jardí. Només tindré el record de la seva primavera. El càlid record de seu somriure penetrant dins al meu cor, de les seves mans acariciant-me la cara, dels seus petons, les seves abraçades, de la seva alegria particular, de l'amor que dia rere dia ens processava.

Necessito notar la teva presència, no sé com m'ho faré, no se com podré viure pensant que ja no hi ets, no se com podré viure pensant que mai més podré sentir la teva veu acariciant-me les orelles, la teva mà acariciant-me la cara, la teva olor acariciant-me l'olfacte, el teu somriure acariciant-me el cor. No se com em podré despertar, cada matí, pensant que la primavera s'ha acabat i d'ella només en queda una alegria que s'aixeca preciosa al jardí del meu record, un jardí que sempre il·luminaràs amb el teu somriure.

Només em queda plorar davant la porta, veient com marxa serena, conscient i tranquil·la, cap al vell jardí del meu record. Només em queda donar-te les gràcies, per dir-me adéu, per donar-me la mà en el llarg final del teu camí, per recordar en tot moment que t'estimo.



<<< El teu record serà sempre el meu somriure... >>>

Francesc Bordonau i Colldecarrera (2 d'Agost 2008)




LXI

Al ver mis horas de fiebre
e insomnio lentas pasar.
A la orilla de mi lecho,
¿quién se sentará?

Cuando la trémula mano
tienda próximo a expirar
buscando una mano amiga,
¿quién la estrechará?

Cuando la muerte vidríe
de mis ojos el cristal,
mis párpados aún abiertos,
¿quién los cerrará?

Cuando la campana suene
(si suena en mi funeral),
una oración al oírla,
¿quién murmurará?

Cuando mis pálidos restos
oprima la tierra ya,
sobre la olvidada fosa
¿quién vendrá a llorar?

¿Quién, en fin, al otro día,
cuando el sol vuelva a brillar,
de que pasé por el mundo,
quién se acordará?

GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER (1836-1870)

Camins bifurcats

Camins desitjats. Camins somiats. Camins acompanyats. Camins llargs. Camins tranquils. Camins intensos. Camins plens de paratges. Camins a l'infinit. Camins d'amor. Camins d'amistat. Camins clars. Camins nous. Camins paradisíacs. Camins solejats. Camins antics. Camins sense esperes. Camins sense final, camins en definitiva feliços.

Camins no desitjats. Camins no somiats. Camins en solitud. Camins llargs. Camins excitants. Camins densos. Camins plens de paratges. Camins amb final indefinit. Camins de desamor. Camins d'antic record de l'amistat. Camins foscos. Camins preestablerts. Camins de gresca. Camins soledats. Camins poc convencionals. Camins carpe diem. Camins sense final, camins en definitiva feliços.


Els camins només són la distància que ens separa d'un destí preestablert. Allò que nosaltres decidim fer amb ells, és simplement l'elecció que nosaltres fem del nostre destí, tot i que a vegades aquesta elecció no ens correspongui a nosaltres.

Dos móns tant distants

És difícil viure en un món tan lluny del teu. És difícil sentir que cap nau em pot portar al teu món. És difícil saber perquè seguim distants si jo et sento tan aprop. És difícil estar sense tu. És difícil acabar-se l'aire si no hi ets tu. És difícil somriure si tu no hi ets. És difícil apreciar una vida sense tu. És dificil viure sense tu.

Potser per això, manipulo cadascuna de les naus que em poden portar al teu món, per si aquella nau no és la definitiva, per si m'estavello, per si no puc arribar al teu món, per si l'aire se'm queda per mi sol, per si et deixo de sentir aprop, per si he d'estar sense tu, per si l'aire em segueix sobrant, per si els meus somriures han de seguir sent relatius, per si he de seguir despreciant la vida, per si he de viure sense tu.

Se que he d'arriscar, que el risc porta sempre els seus beneficis, tot i que, a vegades no siguin els que desitgem. Però quin sentit té la vida si segueixo distant, si no estic amb tu, si l'aire em sobra, si no somric quan no hi ets, si desprecio la vida sense tu, si visc sense tu...

És, per això, que la nau sortirà, per arribar algun dia al teu món, no se si això comportarà segons, minuts, hores, dies, setmanes, mesos, anys, decàdes, però per fi entenc que el viatge al teu món és necessari per ser feliç.

La carícia d'una mirada

A vegades, la millor carícia és una mirada de complicitat. Una carícia l'endemà d'una altre.

Quin plaer varen ser els teus peus i quina tortura les teves mirades. Quin dolor va ser sentir-te i no poder-te mirar. Sota la llum del nostre teatre privat, varem ser els solistes d'una dolça melodia, els jardiners d'una bella flor, els escriptors d'una gran història.

Sí tot tornés a ser com abans... No voldria passar ni un minut més al teu costat. No voldria sofrir la penúria de la teva manca. No voldria gaudir d'aquesta dolça tortura. Sabent que el final només està en la mort.

Tan fotudament perfecte

Ets perfecte i ho saps. Realmente no se perquè. Sé que em fas volar altre cop. Sé que sempre estaràs al meu cap. Et torno a veure i ets perfecte. No em puc controlar, necessito estar al teu costat. Necessito sentir, que sóc teu, i que m’ho vols donar tot, però no pot ser, no puc soportar la simple idea que per tu jo no sigui tan fotudament perfecte.

Necessito treure ales i tornar a volar, necessito acariciar-te amb els meus llavis, sentir el soroll dels meus dits acariciant-te la cara, els cabells, els llavis, les cames, els peus, necessito sentir-te, necessito que el meu cor deixi de pensar en tenir-te, que simplement quedin satisfetes les seves necessitats.

Vull sentir que tot és perfecte, que res et molesta, que res fa que passis un mal moment, que ningu et pot estimar com ho faig jo, que ningu pot acariciar-te com ho faig jo, que ningú pot viure aquest moment de la mateixa manera que ho visc jo. Necessito saber, que per tu també sóc fotudament perfecte, que per tu sóc perfecte, que per tu sóc bó, que per tu sóc decent, que per tu sóc la pitjor persona del món que per tú jo sóc especial.


IL_BOCO(2008)
Aquesta és la única rosa que enviaré avui per Sant Jordi.

Vull recordar com oblidar-te

No puc més, vull cridar als cuatre vents que no hi ha ningu com tu, però em quedo sense paraules quan els meus crits han de sortir de la meva boca. No puc més, vull acariciar-te la cara, i sentir que les mans em tremolen al tocar-te. No puc més, vull abraçar-te però no tinc valor d’apropar-me a tu. No puc més, vull dir-te el que sento a cau d’orella, però no em surten les paraules. No puc més, vull perdre’m en els teus llavis, però ni tan sols resisteixo l’encant que em provoquen.

Estic clavat, encallat, paralitzat, detingut, inmobilitzat, varat. Estic perdut, estic sense estar-hi, sóc sense ser, enlloc és important si no hi ets tu, enlloc sóc res si no hi ets tu, i el més trist de tot és que no se com dir-te que t’estimo, que sense tu el plaer no és plaer,que sense tu el riure no em fa riure, que sense tu a l’amor li falten tots els seus components, que sense tu l’aire és fum per als meus pulmons, i que aquest fum em va matant, perquè no se respirar sense tu, no se dormir sense pensar en tu, no se escriure si no hi ets tu, no se parlar si no hi ets tu, no ser viure si no hi ets tu, no se estimar si no hi ets tu.

Es per això que se que no canviara res en la nostra relació, que avui tampoc entendras que tot això és per tu, que no sabràs comprendre que cada dia que et veig em moro en vida, que cada dia que et veig intento que aquest sigui un dia especial, que sigui un dia nou en les nostres vides, que sigui un començament d’alguna cosa que mai acabi, que sigui la mort de la solitud, que sigui el naixement d’un tot unificat, l’únic que sé... és que avui he d’acabar això... però que sense tu no puc possar aquest punt i final...

Les cròniques de n’Aina (DIA2)

S’aixeca un nou dia a Nàpols (“Napoli” si ets d’allà), m’aixeco com si estigués immers en una pel•lícula al més pur estil italià. Musica de la terra, la finestra oberta de bat a bat, un cel blau impressionant, un sol magnífic, i el típic llençol blanc onejant entre marc i marc de la finestra. Si us dic la veritat, em semblava estar en una pel•lícula de l’estil “Manuale d’amore”.

M’aixeco, amb molta dificultat, tot s’ha de dir... no havia dormit les meves 8-10 hores de rigor. Em disposo a dutxar-me... bé o a tirar-me aigua freda per sobre, que en aquella casa la dutxa va així, o et peles de fred, o et cremes la pell. Em vesteixo i decidim anar a fer una volteta. Just quan deixem el carrer de la camorra, un cotxe ens pita (bé reconec que això a Itàlia no te massa mèrit) però aquest cop és perquè ens coneix, és l’Anna, “l’amiga” del Pau, que ens porta el dinar... i clar, tenint en compte que eren les 14, que fotia una olor boníssima, que segur que s’havia passat tot el matí fent-ho, i que era el que teníem plantejat d’inici, vam decidir fer via altre cop cap a caseta. Un cop allà, traiem la tapa, i... “parmeggiana”, un plat napolità, realment bo. Dinem una mica de pasta amb salseta, i la “parmeggiana”. En acabat fem una sobretaula, altre cop amb problemes lingüístics, aquest cop motivats per la rapidesa de les italianes a l’hora de parlar. Me n’adono que tot i que parlin ràpid estic entenent el que diuen, i em llanço de cap a la piscina, (si se escoltar perquè no parlar?) la única pega que trobo és que no me n’adono que abans l’havia d’haver omplert. Però, finalment, gràcies a la capacitat interpretativa de l’Anna i la Rosanna, i amb l’ajuda dels intèrprets improvisats, provinents de terres catalanes, aconsegueixo que s’entengui el que volia dir.

En acabat d’aquest dinar, anem a donar una volta. Veurem dos dels castells de “Napoli”. Anem voltant a poc a poc fins a una gran plaça. L’Anna, m’explica que aquesta plaça té un joc, no la pots travessar en línia recta si tens els ulls tancats, jo com que sóc així de cabró ja volia provar-ho, però un “petit” obstacle m’ho impedia. En acabat d’això fem una parada per poder comprar l’amic més amic de les italianes, un paquet de tabac, que curiosament ens paga un desconegut sense adonar-se’n. Seguim endavant cap al nostre primer castell, tancat. Bé no passa res el mirarem des de fora, i desprès anirem a l’altre castell el dels catalans que es veu bé des de fora. Seguim caminant i parlant del futur, com a veterinària de n’Aina fins arribar a la portalada del castell més mal construït de la història dels Catalans, cap torre era igual, cap finestra tenia la mateixa forma, cap paret tenia la mateixa pedra, vaja que ho havia construït “Manolo i Benito S.A.” de l’època. Tornem pel centre i ens trobem un grup de nois cantant coses pel “Señor”. Jo dic ràpidament, són mormons, els meus acompanyants ràpidament ho desmenteixen, però al cap de 5 min, un dels “bitxos cantors”, se’ns apropa, ens fot el rollo, i ens pregunta si creiem en Déu. Pobret es deu quedar “xascat” en saber que cap de nosaltres pensa les seves tonteries. Però ens confirma la meva teoria, eren mormons.

Tornant cap a casa, ens fem un geladet, irònic tenint en compte que fotia un “fresquiviri” considerable, finalment anem a casa preparem el sopar, i ens riem una estona. Demà serà un altre dia, i ja ho diuen que “dia nuevo, vida nueva” ... o no era ben bé aixi?

Les cròniques de n’Aina (DIA1)

Dissabte 8 de Març, les 8 del dematí, m’aixeco content. No és que faci un dia solejat, no és que m’hagi tocat la loteria i avui comenci una vida de “milloneti”. M’he aixecat content, perquè avui tinc un avió esperant-me per anar a Itàlia. D’entrada la idea és vestir-me, i agafar el tren i cap allà a les  10 presentar-me al aeroport.  Aquesta previsió ja cau a terra quan ma mare em diu que hi anem en cotxe, jo com és lògic no em queixo i accepto de bon grat.

Arribo, tot i no esperar-m’ho més d’hora del que esperava, i  clar he de matar el temps d’alguna manera, per exemple escoltant el repertori de cançons en Italià, que porto al mp3 (des de “alla fine” fins a “Dammi solo un minuto”). Facturo 2 hores exactes abans de pujar a l’avió, bé com a mínim això és el que em pensava. Desprès de passejar-me tots els “Dutty Free” (que ja em diràs tu si no et cobren l’IVA) i descobrir que un company de la universitat treballa a l’aeroport del prat. Em disposo a comprar el diari i esmorzar, ho faig sense més problemes al bar més proper a la porta 25, un cop esmorzat em dirigeixo cap a la porta d’embarcament, i sorpresa... “Ritrasso, retraso, delayed”...  CACA...  això vol dir, perdre el tren, i arribar més tard de lo previst, truco a ma cosina? No perquè si la truco no tindré saldo per desprès dir-li a l’hora que arribo.  Bé a les 13.00 comencem a entrar a l’avió i a cosa de les 13.25 ens enlairem. El trajecte és si més no curiós doncs la primera frase que surt del meu veí de seient és “Tu también eres de la iglesia?”. Descobreixo que a bord tenim un cura, i més de 150 viatges creients...  quina sort...  avui, amb tot lo que havien resat aquests no ens estimbàvem segur.

Arribo a terres italianes a les 15.00 exactament  una hora més tard del previst.  Busco el tren, i “patam!!”  11€ anar de Roma (Fuimicino) a Roma (Termini) i com no podia ser d’una altre manera, no pago el bitllet, però pujo igualment.  Arribo a Roma (Termini) a  les 16.10 aproximadament, i  aquest cop si, pago el bitllet de Roma a Napoli Centrale. Un viatge tranqui, a on uns avis em van oferir truita de patates, un àrab em mirava i reia, i una noia (guapa perquè negar-ho) es discutia varies vegades amb algú, suposadament pel que vaig entendre era el seu xicot. Bé a les 18.40, pocs minuts més tard del que havia d’arribar, poso els peus a terres de la Camorra, busco la sortida, doncs era el punt de trobada amb la meva cosina, l’Aina. Veient que no trobava la sortida opto per la solució més fàcil, quedar-se quiet i esperar a que et trobessin (viu a poder ser).

La cara de ma cosina en el moment de veure’m va ser especial, es veia que no s’ho acabava de creure que el seu cosí més pesadet (en tots els sentits) estigues de visita. Vàrem fer via (la correcta , eh! Aina) i desprès d’un passeig pels carrers plens de gent del barri de ma cosina, vam pujar unes escaletes i... on estava la gent? Suposo que a qualsevol carrer on no poguessin molestar a la Camorra. Arribem a casa seu, una casa enorme amb uns sostres d’aquells alts, alts. L’Aina em presenta al Pau, un dels pocs valencians no “peperus” que queden vius, i  a la Rosanna, una napolitana (entenen com a persona que neix a Nàpols) addicta a les TIC. Deixo les meves coses a la “PANIC ROOM” (nom escrit a la paret amb pintura, a mode de missatge subliminal. Anem a comprar 4 coses al “di per di” (el “Dia%” Napolità) i ens trobem al Pablo, l’amic que sense saber-ho ens havia convidat a la seva festa d’aquella nit. Tornem a casa i intentem (amb èxit) canviar els plans d’aquella nit. Comprem 7 pizzes familiars per 20€, i sopem tranquil•lament, l’Aina, el Pau, la Rosanna, el Flaminio (el xicot de la Rosanna), la Nieves, la Regina (dues amigues del Pau i l’Aina) i jo. Tot i el caos, lingüístic d’alguns moments, ens acabem entenent tots, com a mínim d’aquella manera.

En acabat desprès d’una sobretaula interessant, ens encaminem cap a la casa d’un “Erasmus” que ningú coneixia, doncs érem uns convidats pels convidats (en el meu cas fins i tot tenia un altre nivell) Vam entrar al pis, i vam començar a fer hipòtesis, del número de persones que estaven aquella nit concentrats en aquell pis. Alguns deien 100, d’altres 200, vaja que ja semblava el recompte d’una manifestació. Què podríem destacar de la festa? Doncs a part de l’ambient carregat, i l’èxit de participació dels erasmus espanyols, era la típica festa rollo American Pie, amb capses de plàstic plenes de Sangria casolana (bé quan vam arribar, ja eren buides). Desprès d’una estona en aquella festa “Erasmus”, presidida per un ninotet amb la foto de l’amfitrió, vam anar al centre de festa. Cal mencionar, els 4 poders, i els 5 diables, i l’exhibició sobre la barra de la qualitat com a ballarí del Pau i la tajada considerable que portava la sr. Rosanna. Finalment, vam anar a dormir cap a les 6 de la matinada amb un croissant del  forn de sota de casa encara digerint-se a l’estomac .

il_boco(2008)

L’esperança d’una irrealitat

Tristesa. Tristesa per mantenir viva l’esperança de tenir-te al meu costat. Tristesa per sentir que l’error més mínim podria allunyar-me de tu de manera irreparable, de manera que potser ja no ens poguéssim mirar als ulls , de manera que mai més poguéssim quedar, que mai més porguéssim abraçar-nos, que mai més poguéssim dir-nos que ens estimem, per molt que sigui amb una carícia, amb una mirada còmplice, amb un somriure, amb una llàgrima.

Sé que no vull perdre’t, sé que t’enyoro cada segon que no estàs al meu costat, sé que cada instant sense tu és una espina que se’m clava al cor, sé que cada dia et tornés més una obsessió dins al meu cap, sé que cada dia que passa et necessito més, sé que cada moment me n’adono més que per mi la vida sense tu no és vida.

Penso que per tu res és real, penso que per tu res passa com jo ho veig, penso que per tu cada carícia només és d’amistat, penso que per tu cada mirada és només una mirada qualsevol, penso que per tu cada somriure és només de felicitat, penso que per tu les meves llàgrimes són aigua que em surt dels ulls. Penso que per tu cap situació és la adient, penso que per tu no estem vivint res junts, penso que per tu ja no sóc ningú, penso que tu no creus que això pugui ser especial, penso que tu no vols jugar a aquest joc amb mi.



Il-boco (2008)

Piangio se tu piangi, rido se tu ridi...

Ho bisogno di haberti vicino, sentirti vicino, ho bisogno di sapere che stai benne ho bisgno di sapere che ti senti benne, ho bisogno di sapere che tutto è passato, che questo notte non bagnarai il tuo cuscino di lacrime, lacrime per un amore perso, un amore che uccide, per un amore distruttivo. Ho bisogno di sapere che non piangi, perche una lacrima si lascia cadere per la mia faccia se una percorre la tua.

Ho bisogno di sentirti vicino, che mi abbracci forte e mi lascia senza respirazione, non me ne importa niente la morte se è nei tuoi bracci, ho bisogno di vedere di nuovo la tua faccia illuminata per la nascita di un nuovo giorno,ti ho bisogno, ho bisogno di haberti vicino, sentire il tuo profumo, sentire la tua falsa presenza, ho bisogno che la tua mano prende la mia, e mi dici che ancora hai confidenza con me,anche se sei la unica.

Ti ho bisogno, ho bisogno che siamo benne, ho bisogno di ascoltare le musiche che solo noi ascoltavamo, ho bisogno di sentirte quello che con te sentia,ti ho bisogno, ho bisogno di te...


Ti amo e ti amerò,
Il boco(2007)
Per quella que mi lascerò nell'aria
Publicat també a http://www.fotolog.com/il-boco

Una nit vaig somiar que els somnis és feien realitat...

Vaig somiar que tot era real. Que totes les paraules que ens dèiem. Que totes les carícies que ens fèiem. Que tots els petons que ens donàvem. Que tot era més que un somni del qual havia de despertar.

Una nit vaig somiar que el cel plorava d’emoció, que el cel volia fer especial el moment exacte que el cel volia veure una gran pel•lícula des de l’inici, un dia vaig somiar que el cel volia plorar d’alegria, un dia vaig somiar que el cel volia ser còmplice, un dia vaig somiar que somiava un somni amb tu... Una nit vaig somiar que el cel plorava a la par que una llàgrima queia per la meva cara... Una nit vaig somiar que el cel plorava la sang del meu cor trencat... Una nit vaig somiar que l’aigua no feia mal, que l’aigua no mullava, que l’aigua només era un petit impediment per despertar-me i veure de nou la realitat... Una nit vaig somiar que no t’havia conegut, una nit vaig somiar que tot això no ho havia viscut, una nit vaig somiar que mai vam parlar, una nit vaig somiar que matava al fantasma que feia plorar al món, al cel i a la lluna... Una nit vaig somiar que perdia de vista l’invisible, una nit vaig somiar que no existies...

I al dematí, vaig despertar amb el cap ben clar... no volia veure al fantasma, no volia veure l’invisible, no et volia veure... Al dematí vaig veure clar que mai més podria mira a la cara a ningú pensant en un fantasma que em vas crear tu...

27/10/2007

il-boco

Quelqu'un m'a dit

A vegades val més una canço que mil paraules.


(QUELQU'UN M'A DIT)

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses.
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
que de nos chagrins il s'en fait des manteaux.

Pourtant quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?

On me dit que le destin se moque bien de nous
Qu'il ne nous donne rien et qu'il nous promet tout
Parais qu'le bonheur est à portée de main,
Alors on tend la main et on se retrouve fou

Pourtant quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors ?

Mais qui est ce qui m'a dit que toujours tu m'aimais?
Je ne me souviens plus c'était tard dans la nuit,
J'entend encore la voix, mais je ne vois plus les traits
"Il vous aime, c'est secret, lui dites pas que j'vous l'ai dit"

Tu vois quelqu'un m'a dit que tu m'aimais encore,
me l'a t'on vraiment dit que tu m'aimais encore,
Serais ce possible alors ?

On me dit que nos vies ne valent pas grand chose,
Elles passent en un instant comme fanent les roses
On me dit que le temps qui glisse est un salaud
Que de nos tristesses il s'en fait des manteaux,

Pourtant quelqu'un m'a dit que... que tu m'aimais encore,
C'est quelqu'un qui m'a dit que tu m'aimais encore.
Serais ce possible alors?


I el seu videoclip.

http://www.youtube.com/watch?v=GsUlSvtziXU

L’amor fa lliure als esclaus i esclau als lliures

M’havien dit el que era, creia haver-ho sentit, creia real allò que només el meu cap havia pensat, creia que ja l’havia sentit moltes vegades. Avui crec i sé que no havia sentit mai res igual, que no havia descobert res del que fins ara era secret.

La lluna és còmplice de tot el que per la nit esdevé. La nit és còmplice de les carícies fetes. La foscor és còmplice de la teva olor. La negror és còmplice de la teva mirada. El capvespre és còmplice de cada una de les paraules que et deia a cau d’orella. La foscúria és còmplice de les paraules silenciades que ens dèiem només creuant les mirades.

Lluna, nit, foscor, negror, capvespre, foscúria... Totes arreplegades a la meva ment s’ajunten per a ofegar-me a la mitjanit quan te’n vas, quan em deixes orfe d’alguna cosa que encara no se ni que és. Quan la Lluna es mofa de mi, mirant-me i dient-me que sóc idiota, que sóc estúpid, que sóc massa poc per enamorar-me de tu, que altre cop penso que tot el que penso és realitat.

25/10/2007

il-boco

^[ESPERANT-TE]^

No puc ni respirar...

Sentir, notar, viure, experimentar, trobar sentiments que mai havia sentit així.

Notar com els pulmons no em responen, viure com el cor es posa a cent, experimentar allò que creia haver experimentat, trobar un motiu per sentir com el tren esta apunt d’arrancar i jo tinc el bitllet comprat.

Visc això, no se realment que és però necessito experimentar això del que ara em sento orfe, necessito trobar la resposta a aquesta desconeixença que creia conèixer. Necessito sentir que tu notes el mateix en cada instant que ens separem.

Experimento alguna cosa estranya, no trobo el perquè sento el que porto sentint dues interminables nits. Noto com els cos em va a un ritme diferent del que és mou el meu cor. Visc allò que sempre havia volgut viure.

Trobo mil motius per dubtar del que sent el meu cos. Però noto que les ordres que em dona són repetides dia a dia, hora a hora, segon a segon, instant a instant. Visc els minuts com hores i els segons com a eternitats si tu no hi ets. Experimento l’angoixa fins al moment del encontre, un encontre que vull que deixi de ser furtiu.

Com diria el poeta “que tinguis sort i que trobis el que t’ha mancat amb mi”



24-10-2007
il-boco

^[ESPERANT-TE]^