Dissabte 8 de Març, les 8 del dematí, m’aixeco content. No és que faci un dia solejat, no és que m’hagi tocat la loteria i avui comenci una vida de “milloneti”. M’he aixecat content, perquè avui tinc un avió esperant-me per anar a Itàlia. D’entrada la idea és vestir-me, i agafar el tren i cap allà a les 10 presentar-me al aeroport. Aquesta previsió ja cau a terra quan ma mare em diu que hi anem en cotxe, jo com és lògic no em queixo i accepto de bon grat.
Arribo, tot i no esperar-m’ho més d’hora del que esperava, i clar he de matar el temps d’alguna manera, per exemple escoltant el repertori de cançons en Italià, que porto al mp3 (des de “alla fine” fins a “Dammi solo un minuto”). Facturo 2 hores exactes abans de pujar a l’avió, bé com a mínim això és el que em pensava. Desprès de passejar-me tots els “Dutty Free” (que ja em diràs tu si no et cobren l’IVA) i descobrir que un company de la universitat treballa a l’aeroport del prat. Em disposo a comprar el diari i esmorzar, ho faig sense més problemes al bar més proper a la porta 25, un cop esmorzat em dirigeixo cap a la porta d’embarcament, i sorpresa... “Ritrasso, retraso, delayed”... CACA... això vol dir, perdre el tren, i arribar més tard de lo previst, truco a ma cosina? No perquè si la truco no tindré saldo per desprès dir-li a l’hora que arribo. Bé a les 13.00 comencem a entrar a l’avió i a cosa de les 13.25 ens enlairem. El trajecte és si més no curiós doncs la primera frase que surt del meu veí de seient és “Tu también eres de la iglesia?”. Descobreixo que a bord tenim un cura, i més de 150 viatges creients... quina sort... avui, amb tot lo que havien resat aquests no ens estimbàvem segur.
Arribo a terres italianes a les 15.00 exactament una hora més tard del previst. Busco el tren, i “patam!!” 11€ anar de Roma (Fuimicino) a Roma (Termini) i com no podia ser d’una altre manera, no pago el bitllet, però pujo igualment. Arribo a Roma (Termini) a les 16.10 aproximadament, i aquest cop si, pago el bitllet de Roma a Napoli Centrale. Un viatge tranqui, a on uns avis em van oferir truita de patates, un àrab em mirava i reia, i una noia (guapa perquè negar-ho) es discutia varies vegades amb algú, suposadament pel que vaig entendre era el seu xicot. Bé a les 18.40, pocs minuts més tard del que havia d’arribar, poso els peus a terres de la Camorra, busco la sortida, doncs era el punt de trobada amb la meva cosina, l’Aina. Veient que no trobava la sortida opto per la solució més fàcil, quedar-se quiet i esperar a que et trobessin (viu a poder ser).
La cara de ma cosina en el moment de veure’m va ser especial, es veia que no s’ho acabava de creure que el seu cosí més pesadet (en tots els sentits) estigues de visita. Vàrem fer via (la correcta , eh! Aina) i desprès d’un passeig pels carrers plens de gent del barri de ma cosina, vam pujar unes escaletes i... on estava la gent? Suposo que a qualsevol carrer on no poguessin molestar a la Camorra. Arribem a casa seu, una casa enorme amb uns sostres d’aquells alts, alts. L’Aina em presenta al Pau, un dels pocs valencians no “peperus” que queden vius, i a la Rosanna, una napolitana (entenen com a persona que neix a Nàpols) addicta a les TIC. Deixo les meves coses a la “PANIC ROOM” (nom escrit a la paret amb pintura, a mode de missatge subliminal. Anem a comprar 4 coses al “di per di” (el “Dia%” Napolità) i ens trobem al Pablo, l’amic que sense saber-ho ens havia convidat a la seva festa d’aquella nit. Tornem a casa i intentem (amb èxit) canviar els plans d’aquella nit. Comprem 7 pizzes familiars per 20€, i sopem tranquil•lament, l’Aina, el Pau, la Rosanna, el Flaminio (el xicot de la Rosanna), la Nieves, la Regina (dues amigues del Pau i l’Aina) i jo. Tot i el caos, lingüístic d’alguns moments, ens acabem entenent tots, com a mínim d’aquella manera.
En acabat desprès d’una sobretaula interessant, ens encaminem cap a la casa d’un “Erasmus” que ningú coneixia, doncs érem uns convidats pels convidats (en el meu cas fins i tot tenia un altre nivell) Vam entrar al pis, i vam començar a fer hipòtesis, del número de persones que estaven aquella nit concentrats en aquell pis. Alguns deien 100, d’altres 200, vaja que ja semblava el recompte d’una manifestació. Què podríem destacar de la festa? Doncs a part de l’ambient carregat, i l’èxit de participació dels erasmus espanyols, era la típica festa rollo American Pie, amb capses de plàstic plenes de Sangria casolana (bé quan vam arribar, ja eren buides). Desprès d’una estona en aquella festa “Erasmus”, presidida per un ninotet amb la foto de l’amfitrió, vam anar al centre de festa. Cal mencionar, els 4 poders, i els 5 diables, i l’exhibició sobre la barra de la qualitat com a ballarí del Pau i la tajada considerable que portava la sr. Rosanna. Finalment, vam anar a dormir cap a les 6 de la matinada amb un croissant del forn de sota de casa encara digerint-se a l’estomac .
il_boco(2008)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada