22 de novembre 2009

El Projecte de la vida



Avui, he tornat a rellegir aquest bloc que feia gairebé 1 any que no em mirava. A alguns els debia semblar una tonteria, o fins i tot els hi creava repulsió. A d'altres com a mí m'ha arribat a fer caure una llàgrima (és inevitable fer retrospectiva i veure que allò que pensaves un somni, amb perseverància i esforç pot ser una realitat, o veure que les coses més negatives com la mort d'algú molt estimat, pot ser la millor cura). Es per això que he decidit que a partir d'ara treuré temps a la nit, i mentre tothom dorm, jo escriuré allò que penso.
Ho faré per dos bàsics motius: per tenir una visió retrospectiva de la meva vida, i per poder evadir-me de la meva estressant vida diària.

Abans de començar amb els posts habituals m'agradaría explicar com ha estat la meva última setmana i com es planteja el meu futur més pròxim. Porto 2 setmanes non stop, fent de mitja unes 10 hores diàries (caps de setmana inclosos) estic acabant de preparar un rodatge pel Desembre, un merder considerable, amb un presupost molt ajustat, alhora que gravo i edito un Spot/tutorial d'una máquina, preparo un fals documental, i em plantejo la gravació d'un videoclip. Tot acumulat en uns 2 mesos. Ja veurem si desprès de tot això puc mantenir la meva salut mental.

Molta gent em diu que pari, que em prengui un día de relax, un día per desconectar. En el món audiovisual (o com a mínim com l'entenc jo) no hi ha descansos, i si n'hi ha, senyal que la cosa va malament. Estar preparant un rodatge implica pensar i repensar coses, replantejar-se idees, i reajustar-ho tot el màxim possible, i fer que tot acabi sortint bé. I això vol dir que estas les 24 hores pensant com pots resoldre aquell problema. Crear una peça audiovisual no és com fer un pa, aquí entra també el factor creatiu, en canvi el pa fas la massa, la poses al forn i quan s'ha cuit la treus. En el món audiovisual, poses el pa a coure avui i fins d'aqui 3 mesos no haurà estat prou cuit. Això vol dir una vigilància constant durant molt de temps. No es tracta de descansar 1 día, es tracta de mesos tranquils i mesos excitants. La pregunta és... quin dels dos mesos és més feliç? Sincerament, digue-me cul inquiet però jo necessito marxa! Per molt que dormi 3/4 hores al día, porti unes ulleres que facin por i una cara de mort vivent, jo sóc feliç estressat, tot i que de tant en tant el meu cos necessita un mes tranquil per poder viure allò que també es part del projecte de vida.


il_boco (2009)

31 de gener 2009

Marxar de la mà



Hi ha coses de les quals no te n’adones, petits instants que semblen no ser importants, curts moments que s’allarguen durant l’eternitat, records oblidats que mantenim en la memòria. Ens sembla coneixer aquells que tenim aprop, ens sembla saber quines són les coses que han marcat la seva vida, però a poc a poc te n’adones que d’allò que nosaltres coneixíem, o crèiem coneixer era la simple punta d’un iceberg. És llavors, i només llavors quan veus que has malaprofitat el temps, que no has viscut tot allò que podríes haver viscut, que no has après tot allò que et podien haver ensenyat. És llavors quan te n’adones que ja has perdut part de tu mateix.

És meravellòs saber que un amor pot traspassar totes les fronteres, fins i tot la de la mort. És meravellòs entendre que som fruit d’un amor constant, intèns i especial. És meravellòs comprendre que a vegades les mirades, les carícies són les millors paraules que qualsevol et pot donar. És meravellòs observar la puresa d’un amor, la perfecció d’una compañia, la càlida abraçada d’uns braços tendres. És trist notar com algú perd aquest amor. És trist veure com l’amor traspassa la tràgica frontera. És trist sentir la mancança d’un amor constant, intèns, especial. És trist veure que les mirades, les carícies són bells records d’una senil memòria. És trist veure la manca d’un amor pur, d’una perfecte compañia, de la càlida abraçada d’uns braços tendres. És trist veure com algú perd aquest amor. És trist veure com algú intenta recuperar-lo. És trist veure com algú empren un camí sense retorn en busca d’aquest amor fugicer.

Però és la feliç hora de pensar en el retrobament, en l’abraçada d’aquells braços tendres, en el retrobament de la perfecta compañia, en la pròximitat de l’amor pur que, ara, ja no és fugicer. És la feliç hora de pensar que ja és a on més desitjava ser. Que per fi ha retrobat allò que des de fa uns mesos havia perdut. És hora de ser feliços, perquè per fi ha acabat aquesta lenta agonia, aquest constant patiment, aquest suau dolor. És hora de ser feliços perquè en algun lloc l’amor ha vençut. És hora de ser feliços per ser qui sóm i venir d’on venim. És hora de ser feliços i donar gràcies als enamorats per fer-nos dignes del seu amor, és hora de recordar que:

<< El seu record serà el nostre somriure >>


Francesc Bordonau i Colldecarrera (30 de Gener 2009)


Soneto LXXXV

Quien dice que la ausencia causa olvido
merece ser de todos olvidado.
El verdadero y firme enamorado
está, cuando está ausente, más perdido.

Aviva la memoria su sentido;
la soledad levanta su cuidado;
hallarse de su bien tan apartado
hace su desear más encendido.

No sanan las heridas en él dadas,
aunque cese el mirar que las causó,
si quedan en el alma confirmadas,

que si uno está con muchas cuchilladas,
porque huya de quien lo acuchilló
no por eso serán mejor curadas.

Juan Boscán

21 d’octubre 2008

Dos cors marcats per una única melodia

Escoltes els violins fent aquesta intensa tornada? Sents la pressió intermitent dels tambors sobre el teu pit? Notes el dolç passeig dels clarinets per les teves orelles? Són notes de la perfecta simfonía del silenci de les paraules. Són notes de la suau melodía dels nostres bells records. Són notes del plorar de les estrelles i del somriure de la lluna. Són notes del intens ritme dels batecs del meu cor.

Escolta aquesta càlida melòdia, sigues feliç amb aquests batecs de cor. Sent com aquesta melodia et recorre cada racó del teu cos. Sent com flueix cadascuna de les notes. Sent la carícia que et fan al cor. Sent el plaer de les paraules callades. dels sons que no s'escolten. Dels sons que amb carícies, amb mirades, amb petons, amb l'abraçada d'una mà especial, anem escrivint cada dia.

Escotaràs demà aquesta melodia o voldràs sentir el record d'una melodia ja morta? Compartiràs el plaer de tocar la melodia amb mi? Seguiràs fent de carícies, mirades i petons, sons de la nostra silenciosa melodia? Seguiràs feliç al sentir la dolça melodia que toco sols per tu?

T'estimo i t'estimaré
il_boco (21 d'Octubre 2008)

10 d’octubre 2008

L'Estanislau ho és tot pels estruciformes



"L'all ho és tot pels anglesos" és el segon disc de Estanislau Verdet (l'alter ego de Pau Vallvé). Pau Vallvé, magnífic compositor i partícep de progectes com "u_mä", "BSO de Zulo" diversos anuncis, i diverses músiques de "Porca Misèria", "El cor de la ciutat" entre molts d'altres, és l'autor també d'aquesta magnífica relíquia músical.

Pau Vallvé ens ensenya en aquest "2º divertimento verdenià" com les petites coses, les cutresses, les orterades, poden ser grans, originals i cool's, només tenint en compte una cosa, els ulls del que ho observa. Verdet ens presenta excel·lentment aquesta gran irònia, aquesta gran burla de les prioritats de l'ésser humà. Verdet ens mostra que un citoplasma pot ser més important que un animal. Ens mostra que quí només mira allò "bo" no troba la magnífica bellesa d'allò "dolent". Sens dubte ens trobem amb un dels discs més excel·lents, i amb més simbòlogia de l'any, un disc que iguala històricament el personatge de Verdet amb d'altres com, Quimi Portet, Antonia Font, Sisa, i, m'atreviria a dir Serrat i Llach.

Gràcies, Pau Vallvé, per fer-nos més feliços amb el naixement i la confirmació del personatge que ensenya que rere d'un gran mestre sempre hi poden haver coses divertides i coses interessants.


Il_boco (2008)
PD. En breus començaré un estudi sobre la "BSO de la pel·lícula Zulo" d'aquest mateix autor.

22 de setembre 2008

Un camí que la lluna il·lumina tant llarg...


Una mirada calida sota la llum de la lluna, un sol instant de silenci on les paraules brollen de les nostres mirades, una falta estranya d'uns ulls que il·luminin el camí planer, una mirada plena de promeses d'instants que no puc arribar a somiar, un camí que enboirat tinc ganes de caminar, un camí que amb carícies escribim sobre la roca viva.

Cada instant és el record d'una carícia, d'un petó, d'una abraçada, de la força d'una mà agafant a l'altre. Cada instant és el record de la llum de la lluna sobre la teva cara, sobre els teus llavis, sobre la teva mirada feliç. Cada instant és el record de la calor d'una abraçada teva, de la suau olor dels teus cabells llunars, la suau olor de les teves mans, el dolç sabor dels teus llavis, de la tranquil·la carícia de la teva llengua. Cada instant és el record dels nostres dits entrellaçant-se en la clara negror de la lluna. Cada instant és el record d'un instant amb tu.

La lluna ha escrit una dolça melodia per demà? La lluna em mira responent sense paraules que encara ens queda un llarg camí, un camí sense trencar aquesta dolça melodia, aquest dolç ritme, aquesta dolça harmonia. Un camí amb més que promeses, amb alguna cosa més que somnis, amb alguna cosa més que amor, amb alguna cosa més que felicitat. Un camí sense un final,... un camí fins al final.


T'estimo i t'estimaré
il_boco (21 de Setembre 2008)

15 de setembre 2008

Som tots uns desgraciats?


Possiblement la resposta que tots ens hem donat en algun moment és que sí. Qui no s'ha queixat mai creient-se el més desgraciat de tot el món? D'això ens parla Estanislau Verdet (alter ego de Pau Vallvé) en el primer single del seu darrer disc "L'all ho és tot pels anglesos".

Estanislau Verdet, impulsor d'allò que ell anomena lletgisme, defensa des d'una falsa cara aquelles petites coses de la vida, aquells petits detalls, que tot i ser estúpids, cutres, "retros", poc interessants i lletjos, poden omplir la vida d'una (potser falsa) felicitat. E. Verdet ens demostra en aquest videoclipdel seu segon "divertimento" (que teniu a continuació), que no només sap fer una música genial, que ens fa veure esplendit allò que és repudiant, sinò que ens demostra grans coneixements en el terreny audiovisual.

Un video al més pur estil camp, amb un joc esplèndit de colors, de llums, de ZOOM-INs i ZOOM-OUTs, de retòrica visual pura. La idea esplendida de les persones que et diuen a la orella que "ets un desgraciat, que tot et passa a tu, i que als demes no tant" reforça la idea principal i bàsica de la cançó ("No som tant desgraciats"). Cal esmentar també, el plaer visual d'enllaçar (mitjançant els speeds dels videos) musica i imatge. Tampoc podem passar per alt la caracterització que Estanislau Verdet com a "desgraciat" els canvis de look (sempre amb aquesta base), i sí, la brillant idea d'un "desgraciat" vestit de ós panda ballant. Quí podría ser tant "desgraciat"? De ven segur que nosaltres no, doncs d'aquí pocs dies ja surt aquest disc en el que tots ens veurem reflectits, però només si sabem escoltar la màgia de la irònia, i no ens limitem a escoltar la música pel seu caché a los 40 principales.

Gràcies E. Verdet i Julian Kancepolski per aquest brillant video, que ja he pogut aconseguir, així com el 1º single del 2º disc.



Artista: Estanislau verdet
Cançó: Som tots uns desgraciats
Disc: L'all ho és tot pels anglesos
Any: 2008
Realitzador: Julian Kancepolski

21 d’agost 2008

Camins desitgats


"Il viaggio e non pensare solo alla meta"


Tot és tan veritat. Semblava que mai sentiria unes paraules així de la teva boca. Semblava que mai podria escoltar tan poques paraules que canvien de tal manera dues vides. Semblava que tot seria un somni, i que al matí m'aixecaria amb una resaca de felicitat de la qual no em podria refer mai. Semblava que avui seria un dia trist. Semblava que seria especialment amarg. Semblava que avui tot haguès de caure, de posar-se encara més coll avall.

Però avui sembla ser un dia inolvidable. Sembla ser un dia en que una paraula pot canviar una vida. Sembla ser un dia en el que un viatge comença per no acabar mai. Sembla ser un dia en que els camins es tornen a trobar. Sembla ser el dia en que tots els somnis es poden fer realitat, ...en el que els somnis són una realitat. Sembla ser el dia de la felicitat. Sembla ser el dia de reneixer en una nova vida.

I que sembla el demà? Demà sembla un somni fet realitat. Demà sembla un infinit de realitats que solsament poden passar per la nostra ment. Demà sembla que ja res ens podrà aturar. Demà és en realitat l'inici d'un viatge del qual no en vull veure el final.


T'estimo i t'estimaré
il_boco (21 d'Agost 2008)