31 de gener 2009

Marxar de la mà



Hi ha coses de les quals no te n’adones, petits instants que semblen no ser importants, curts moments que s’allarguen durant l’eternitat, records oblidats que mantenim en la memòria. Ens sembla coneixer aquells que tenim aprop, ens sembla saber quines són les coses que han marcat la seva vida, però a poc a poc te n’adones que d’allò que nosaltres coneixíem, o crèiem coneixer era la simple punta d’un iceberg. És llavors, i només llavors quan veus que has malaprofitat el temps, que no has viscut tot allò que podríes haver viscut, que no has après tot allò que et podien haver ensenyat. És llavors quan te n’adones que ja has perdut part de tu mateix.

És meravellòs saber que un amor pot traspassar totes les fronteres, fins i tot la de la mort. És meravellòs entendre que som fruit d’un amor constant, intèns i especial. És meravellòs comprendre que a vegades les mirades, les carícies són les millors paraules que qualsevol et pot donar. És meravellòs observar la puresa d’un amor, la perfecció d’una compañia, la càlida abraçada d’uns braços tendres. És trist notar com algú perd aquest amor. És trist veure com l’amor traspassa la tràgica frontera. És trist sentir la mancança d’un amor constant, intèns, especial. És trist veure que les mirades, les carícies són bells records d’una senil memòria. És trist veure la manca d’un amor pur, d’una perfecte compañia, de la càlida abraçada d’uns braços tendres. És trist veure com algú perd aquest amor. És trist veure com algú intenta recuperar-lo. És trist veure com algú empren un camí sense retorn en busca d’aquest amor fugicer.

Però és la feliç hora de pensar en el retrobament, en l’abraçada d’aquells braços tendres, en el retrobament de la perfecta compañia, en la pròximitat de l’amor pur que, ara, ja no és fugicer. És la feliç hora de pensar que ja és a on més desitjava ser. Que per fi ha retrobat allò que des de fa uns mesos havia perdut. És hora de ser feliços, perquè per fi ha acabat aquesta lenta agonia, aquest constant patiment, aquest suau dolor. És hora de ser feliços perquè en algun lloc l’amor ha vençut. És hora de ser feliços per ser qui sóm i venir d’on venim. És hora de ser feliços i donar gràcies als enamorats per fer-nos dignes del seu amor, és hora de recordar que:

<< El seu record serà el nostre somriure >>


Francesc Bordonau i Colldecarrera (30 de Gener 2009)


Soneto LXXXV

Quien dice que la ausencia causa olvido
merece ser de todos olvidado.
El verdadero y firme enamorado
está, cuando está ausente, más perdido.

Aviva la memoria su sentido;
la soledad levanta su cuidado;
hallarse de su bien tan apartado
hace su desear más encendido.

No sanan las heridas en él dadas,
aunque cese el mirar que las causó,
si quedan en el alma confirmadas,

que si uno está con muchas cuchilladas,
porque huya de quien lo acuchilló
no por eso serán mejor curadas.

Juan Boscán