Les cròniques de n’Aina (DIA2)

S’aixeca un nou dia a Nàpols (“Napoli” si ets d’allà), m’aixeco com si estigués immers en una pel•lícula al més pur estil italià. Musica de la terra, la finestra oberta de bat a bat, un cel blau impressionant, un sol magnífic, i el típic llençol blanc onejant entre marc i marc de la finestra. Si us dic la veritat, em semblava estar en una pel•lícula de l’estil “Manuale d’amore”.

M’aixeco, amb molta dificultat, tot s’ha de dir... no havia dormit les meves 8-10 hores de rigor. Em disposo a dutxar-me... bé o a tirar-me aigua freda per sobre, que en aquella casa la dutxa va així, o et peles de fred, o et cremes la pell. Em vesteixo i decidim anar a fer una volteta. Just quan deixem el carrer de la camorra, un cotxe ens pita (bé reconec que això a Itàlia no te massa mèrit) però aquest cop és perquè ens coneix, és l’Anna, “l’amiga” del Pau, que ens porta el dinar... i clar, tenint en compte que eren les 14, que fotia una olor boníssima, que segur que s’havia passat tot el matí fent-ho, i que era el que teníem plantejat d’inici, vam decidir fer via altre cop cap a caseta. Un cop allà, traiem la tapa, i... “parmeggiana”, un plat napolità, realment bo. Dinem una mica de pasta amb salseta, i la “parmeggiana”. En acabat fem una sobretaula, altre cop amb problemes lingüístics, aquest cop motivats per la rapidesa de les italianes a l’hora de parlar. Me n’adono que tot i que parlin ràpid estic entenent el que diuen, i em llanço de cap a la piscina, (si se escoltar perquè no parlar?) la única pega que trobo és que no me n’adono que abans l’havia d’haver omplert. Però, finalment, gràcies a la capacitat interpretativa de l’Anna i la Rosanna, i amb l’ajuda dels intèrprets improvisats, provinents de terres catalanes, aconsegueixo que s’entengui el que volia dir.

En acabat d’aquest dinar, anem a donar una volta. Veurem dos dels castells de “Napoli”. Anem voltant a poc a poc fins a una gran plaça. L’Anna, m’explica que aquesta plaça té un joc, no la pots travessar en línia recta si tens els ulls tancats, jo com que sóc així de cabró ja volia provar-ho, però un “petit” obstacle m’ho impedia. En acabat d’això fem una parada per poder comprar l’amic més amic de les italianes, un paquet de tabac, que curiosament ens paga un desconegut sense adonar-se’n. Seguim endavant cap al nostre primer castell, tancat. Bé no passa res el mirarem des de fora, i desprès anirem a l’altre castell el dels catalans que es veu bé des de fora. Seguim caminant i parlant del futur, com a veterinària de n’Aina fins arribar a la portalada del castell més mal construït de la història dels Catalans, cap torre era igual, cap finestra tenia la mateixa forma, cap paret tenia la mateixa pedra, vaja que ho havia construït “Manolo i Benito S.A.” de l’època. Tornem pel centre i ens trobem un grup de nois cantant coses pel “Señor”. Jo dic ràpidament, són mormons, els meus acompanyants ràpidament ho desmenteixen, però al cap de 5 min, un dels “bitxos cantors”, se’ns apropa, ens fot el rollo, i ens pregunta si creiem en Déu. Pobret es deu quedar “xascat” en saber que cap de nosaltres pensa les seves tonteries. Però ens confirma la meva teoria, eren mormons.

Tornant cap a casa, ens fem un geladet, irònic tenint en compte que fotia un “fresquiviri” considerable, finalment anem a casa preparem el sopar, i ens riem una estona. Demà serà un altre dia, i ja ho diuen que “dia nuevo, vida nueva” ... o no era ben bé aixi?