Ja mai més, estaré trist pensant en tu

Una porta és tancada. Una balla ens separa. Puc veure l'última alegria, puc veure l'única alegria que brilla al meu jardí, puc sentir com m'espera, puc sentir com em crida, puc sentir la seva olor. Però mai podré tornar a sentir com m'abraça, com em sent, com m'eleva, com em parla, com em vigila, com em fa riure, i com em fa plorar. Mai podré tornar a sentir cadascuna de les seves paraules, cadascuna de les seves rialles, cadascun dels seus petons, cadascun del seus abraços. Mai podré tornar a escoltar la seva veu, gaudir del seu somriure, sentir els seus petons, notar la calidesa dels seus braços rodejant-me.

Només tindré el record de la seva primavera. El record d'aquells temps en que abraços, petons i carícies eren flors que inundaven el meu jardí. Només tindré el record de la seva primavera. El càlid record de seu somriure penetrant dins al meu cor, de les seves mans acariciant-me la cara, dels seus petons, les seves abraçades, de la seva alegria particular, de l'amor que dia rere dia ens processava.

Necessito notar la teva presència, no sé com m'ho faré, no se com podré viure pensant que ja no hi ets, no se com podré viure pensant que mai més podré sentir la teva veu acariciant-me les orelles, la teva mà acariciant-me la cara, la teva olor acariciant-me l'olfacte, el teu somriure acariciant-me el cor. No se com em podré despertar, cada matí, pensant que la primavera s'ha acabat i d'ella només en queda una alegria que s'aixeca preciosa al jardí del meu record, un jardí que sempre il·luminaràs amb el teu somriure.

Només em queda plorar davant la porta, veient com marxa serena, conscient i tranquil·la, cap al vell jardí del meu record. Només em queda donar-te les gràcies, per dir-me adéu, per donar-me la mà en el llarg final del teu camí, per recordar en tot moment que t'estimo.



<<< El teu record serà sempre el meu somriure... >>>

Francesc Bordonau i Colldecarrera (2 d'Agost 2008)




LXI

Al ver mis horas de fiebre
e insomnio lentas pasar.
A la orilla de mi lecho,
¿quién se sentará?

Cuando la trémula mano
tienda próximo a expirar
buscando una mano amiga,
¿quién la estrechará?

Cuando la muerte vidríe
de mis ojos el cristal,
mis párpados aún abiertos,
¿quién los cerrará?

Cuando la campana suene
(si suena en mi funeral),
una oración al oírla,
¿quién murmurará?

Cuando mis pálidos restos
oprima la tierra ya,
sobre la olvidada fosa
¿quién vendrá a llorar?

¿Quién, en fin, al otro día,
cuando el sol vuelva a brillar,
de que pasé por el mundo,
quién se acordará?

GUSTAVO ADOLFO BÉCQUER (1836-1870)