A vegades, la millor carícia és una mirada de complicitat. Una carícia l'endemà d'una altre.
Quin plaer varen ser els teus peus i quina tortura les teves mirades. Quin dolor va ser sentir-te i no poder-te mirar. Sota la llum del nostre teatre privat, varem ser els solistes d'una dolça melodia, els jardiners d'una bella flor, els escriptors d'una gran història.
Sí tot tornés a ser com abans... No voldria passar ni un minut més al teu costat. No voldria sofrir la penúria de la teva manca. No voldria gaudir d'aquesta dolça tortura. Sabent que el final només està en la mort.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
...i llavors, que seré?
Seré voluntats somiades, pols infeliç i desitjos sense complir... Uns ulls plorosos que no podran mirar enrere, però que hauran de preguntar-se sempre que hagués passat si la resposta hagués estat SÍ...
peliculeando... hehe
Publica un comentari a l'entrada