M’havien dit el que era, creia haver-ho sentit, creia real allò que només el meu cap havia pensat, creia que ja l’havia sentit moltes vegades. Avui crec i sé que no havia sentit mai res igual, que no havia descobert res del que fins ara era secret.
La lluna és còmplice de tot el que per la nit esdevé. La nit és còmplice de les carícies fetes. La foscor és còmplice de la teva olor. La negror és còmplice de la teva mirada. El capvespre és còmplice de cada una de les paraules que et deia a cau d’orella. La foscúria és còmplice de les paraules silenciades que ens dèiem només creuant les mirades.
Lluna, nit, foscor, negror, capvespre, foscúria... Totes arreplegades a la meva ment s’ajunten per a ofegar-me a la mitjanit quan te’n vas, quan em deixes orfe d’alguna cosa que encara no se ni que és. Quan la Lluna es mofa de mi, mirant-me i dient-me que sóc idiota, que sóc estúpid, que sóc massa poc per enamorar-me de tu, que altre cop penso que tot el que penso és realitat.
25/10/2007
il-boco
^[ESPERANT-TE]^
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada