Josep-Lluís Carod-Rovira “¿Si no nos quieren, que hacemos allí?”

Potser riureu, o potser pensareu aquest s’ha tornat boig parlant de política en aquest “blog”. Doncs no, no estic boig, no em ric, no expresso alegria quant veig que aquells que tenen cara, no tenen veu i, aquells que tenen veu, no tenen cara. I no parlo de picaresca precisament.

Bé doncs m’agradaria parlar del programa que van fer l’altre dia a TVE. Un programa on alguns polítics “s’enfronten” (dialectalment parlant està clar) a una representació de la població. Em concentraré únicament en allò que jo vaig veure i escoltar doncs possiblement seria el que de manera més subjectiva puc comentar (si subjectiva). Vaig veure el torn de preguntes del polític mencionat en el títol.

Val a dir que moltes de les preguntes eren si més no estúpides... Des de preguntes com “¿Que es para ti España?” o “¿Por qué si no se una lengua cooficial no puedo ser funcionario?”. Després de sentir que l’autor de la última pregunta aspirava a metge vaig pensar que la nota de tall de la carrera s’havia quedat curta... Que tenim a les nostres facultats fotut? Inútils com aquest? sense ànims d’ofendre a ningú (tret dels reputos fatxes, que aquests si que els poden donar per tots els seus reputos forats de la seva reputa i asquerosa pell)* .

Sincerament, vaig veure com en Carod-Rovira responia aquestes preguntes de manera correcta, concisa i entenedora. Tot i que d’altres no pensin el mateix, com per exemple Luis Mauri, a El Periódico (em decep la idea que un diari aparentment seriós tingui cada dia cobrint les noticies d’esquerra, un home que odia tan a aquest grup polític, com jo odio el rock&roll en japonès).
Ja se aquell refrany que diu que no podem ser objectius, és veritat, perquè negar-ho. El problema resideix principalment en estar a l’altre extrem de la balança perquè el pes sempre caurà cap a un costat i això és “maco” en un blog com aquest o en una columna d’opinió... però en un text informatiu... no.

D’altre banda, desprès d’aquesta queixa m’agradaria fer una petita conclusió a mode d’epíleg.
Marc Tul·li Ciceró deia al seu llibre L’amistat : “ L’amistat pot seguir la utilitat, però la utilitat no pot ser seguida per l’amistat”. M’explico, Espanya i Catalunya poden ser amics i demanar-se favors un cop ho siguin. Però no pot ser que Catalunya li salvi el cul a Espanya i després l’altre sense ni donar les gràcies, s’apropi dien ser el gran amic.

Penso doncs que és el gran menyspreu que ha fet Espanya, allo que ens fa mirar a un horitzó (que no un fi) de Independència. El que porta a pensar que “¿Si no nos quieren, que hacemos allí?”


18/10/2007
Il-boco

*Demano perdó explícit a Pepe Rubianes per aquesta apropiació d'un fragment de la seva obra "Rubianes Solamente", i m'acullo al dret de citació.