L'entrevista amb: Màrius Serra

"No podem fer la tècnica de l'estruç i amagar el cap sota l'ala"

Màrius Serra, escriptor i enigmista (com ell s’anomena), va neixer l’any 1963, al barri de Nou Barris de Barcelona. Aquest inquiet escriptor, va estudiar filologia anglogermanica, tot i que reconeix que el suplement germanica és pura exageració. La entrada a un grup de Rock&Roll elva fer replantejar-se moltissimes coses, replantejar-se el perquè volia escriure i perquè volia transmetre allò que ell viviam mitjançant relats ficcticis.

Creus que la por al full en blanc o a l’entropia és la pitjor por a la qual es pot enfrontar un escriptor?

- No, jo penso que la pitjor por és no trobar la motivació suficient per a escriure o no tenir aquesta inquietut de que alguna cosa no està escrita en aquest món en el que vivim, de no trobar quelcom que no hagi estat explicitat en cap novel·la anterior. La por a la pàgina en blanc és un tòpic, per tant no està fonamentat en una realitat, jo penso que se’n fa un grà massa. Sí, la por a la pàgina en blanc és des de la primera plana, segurament serà perquè no tens realment cap necessitat d’escriure. Possiblement, serà per que t’autoimposes la idea de “jo ara he de fer una novel·la”, i problablement, t’hauries de plantejar el perquè estàs escribint, si realment no tens res a explicar. Per a mi escriure és explicitar una realitat transformada en una ficció versemblant. Per altre banda, si en mig d’una obra aquesta et deixa d’interessar a tu, més val plegar els estris perquè possiblement aquesta ja no interessi a ningú.

Tens por a la falta de documentació? T’imposes una obligació de recerca del tema a tractar?

- Cada novel·la és un món diferent, però normalment parteixes d’un episodi concret, d’un “clic” concret, ara bé, aquest personatge, aquesta historia, aquesta novel·la, en el meu cas cuasi sempre se m’associa en àmbits més abstractes, per exemple a “Farsa” volia explorar la idea de l’atzar, tenia clar per tant que havia d’haver-hi un casino, i situacions que jo havia patit al casino perquè així aquesta fos més versemblant, a més jo penso que només puc escriure d’allò que jo he sentit en 1º persona. En el cas que li deia de “Farsa”, sabia que havia d’ambientar l’obra al casino perquè una cosa que em fascinava era com la gent s’imaginava que podia dominar a l’atzar. Davant d’una ruleta queixes com “ Ostres el 32? Però si està clar que després del 26 sempre surt el 0”, així aquesta idea dels jugadors les podia enllaçar amb les creences, les ideologies, etc. El que s’ha de tenir clar és que moltes idees, per molta experiencia que en tinguis, poden acabar a la paperera, perquè no arriben a ser una novel·la. Per mi la novel·la es pot associar molt a una relació humana, tu et pots enamorar d’algú, disposar-te a conviure amb algú, etc. Mentre que un conte seria més com un amor d’una nit, un encontre furtiu, sexe i prou. Perquè veiem aquests principi i aquest final, i no és tan complex. Però al final de tot, acabes veient d’hores llum quina novel·la et dona per escriure més, per la seva complexitat i flexibilitat, i quina com a molt es quedarà en conte.

Existeix una certa por que la literatura sigui engullida pel monstre audiovisual? I el llibre com a suport passi a ser un objecte de culte?

- Desde la meva optica no. Prescisant, al meu llibre “La veritable història de Harald Bluetooth”, vé a ser un relat de 30 folis que es pot descarregar mitjançant bluetooth i de manera gratuïta. Però curiosament, la idea d’aquest llibre virtual ha acabat tenint la seva edició en forma de llibre (que surt per a Sant Jordi i que es regalarà a “l’Illa Diagonal”). Per tant una mica aquest relat a fet el camí invers al que em proposaves, més enllà d’aquesta experiencia concreta. Jo reivindico que la literatura ha d’explorar tots els camins per a arribar al lector o al receptor. Ara és un moment en el qual aquests territoris inexplorats, tecnologics la majoria, s’han d’utilitzar per a promocionar d’alguna manera la literatura, i sobretot la catalana, que sembla que tingui un monstre al darrera. El llibre, al igual que el cine no va matar el teatre, i que el CD no va matar al vinil no desapareixerà mai, la idea de la olor, del tacte i en definitiva de la màgia d’un llibre com a suport d’una fantasia no pot desapareixer. Però en altres literatures si que les tecnologies han dinamitat completament la seva producció, quin sentit té comprar una enciclopedia si en 2 dies ja està desactualitzada completament. Hi han escriptors que fan la tècnica que jo anomeno de l’esturç, que amagues el cap sota l’ala i et blindes contra aquesta tecnologia, que en part és bona per a tu.

Tens por de la desaparició del català o pensa que això és un mite que alimentem tots?

- Sí, té un punt de mite perquè és recorrent. J0, però, penso que els gots es poden veure o mig plens o mig buits, i jo sempre tinc un tó optimista, ara bé, és veritat que la anomenada “Normalització linguistica” ha desactivat un tipus de relació amb la llengua, que abans era molt del carrer, però que ara sembla ser que els joves no senten el català com a una llengua seva. Eren el famós país dels 6 milions, tot i que jo penso que un país acaba al límit en el que puc dir “Bon dia” i que em responguin, i això són uns quants milions més, però en tot cas, ara som 7 milions, gràcies a la inmigració que es troba una situació en que pot viure amb una llengua que es diu que està perseguida tot i que veient les dades tothom dedueix que no és així. La veritat és que a Catalunya la única gent monolingue és la castellanoparlant, per tant, cap catalanoparlant de més de 18 anys no parla el castellà. Aquesta situació implica que la tendencia actual sigui a la disminució de la força de la nostre llengua, i jo ho dic sense cap tipus de catastrofisme. Cal que hi hagi una creació cultural que sedueixi a la gent i la animi a participar d’aquest coneixement i d’aquesta parla del català. Jo vaig neixer en un “món” castellanoparlant, però amb el grup de Rock en el qual tocava, vaig descobrir, que escriure cançons m’agradava perquè m’implicava emocionalment amb la canço. La millor manera d’aprendre el català o qualsevol llengua és voler-la aprendre i ser autodidacta. El català morirà? Doncs, sí. Com totes les llengues moriran, com de fet tots nosaltres morirem.

La por el fracàs és palesa després de tans premis?

- Els premis són motivadors alhora que són possibilitats de arribar a la estupidesa integral, a tornar-te un idiota rematat. Un premi t’ha d’apujar el llistó de la autoexigencia, perquè la autoexigencia, és bona en aquest àmbit. Però realment el veritable premi és el moment en que acabes una novel·la i veus que allò és aquell petit monstre que durant tot aquell temps has estat engendrant o el dia que parles amb el lector i et dona la seva opinió sincera. Aquestes dues et reconforten més que el dia que el senyor Lara, et truca i et diu que has d’anar a una celebració d’un premi, que t’han otorgat. Que et donen un premi, que no et cap a cap estanteria, que aquest dia només es pot definir amb allò de “Agafa la pasta i fot el camp!”

Gràcies a Màrius Serra pel temps que vaig robar-li, i per permetre'm penjar aquesta entrevista a la web.