Discurs VI: A qui votar?

Avui en dia ens movem per emocions, així doncs, possiblement la resolució a aquesta pregunta sempre està en “aquell que ens emocioni”. Però en política res no és tan senzill. Podria arribar a tenir arguments suficients per defensar parts del programari polític de cadascun dels partits que es presenten a les eleccions (entenent que deixo de banda partits sense representació política). Però avui no abordaré aquesta qüestió. Abordaré els antecedents polítics en la passada legislatura.

Per iniciar la meva exposició, parlaré del PSOE. El partit polític del govern de Espanya, la seva legislatura ha estat marcada per diversos punts, primer de tot, Zapatero va treure les tropes d’Iraq, va derrogar el Pla Hidrològic nacional, va aprovar l’estatut de Catalunya, però totes aquestes coses són relatives doncs, quina es l’alternativa política socialista per acabar amb els problemes Hidrològics? De quina manera es va aprovar l’estatut, perquè ens el van retallar tant?. D’altre banda però ometre parlar de Carmel, Rodalies, la estafa del finançament, la festa de la foscor de Barcelona, doncs en molts d’aquests punts s’ha construït una cortina de fum perquè no sabem del cert qui n’és el culpable (a qui li hem de retreure).

D’altre banda, parlarem del PP. El partit polític de la oposició, un partit agressiu durant aquesta legislatura. Bàsicament ha basat la seva força no en plantejar solucions a allò que el PSOE feia malament, sinó en atacar-ho tot sense miraments, sense pensar que potser alguna cosa del que fa el PSOE també és bona. Una política que em recorda en ocasions a la convergent durant el mandat del tripartit. És cert que el PP, juga les seves cartes per tal de derrogar un govern socialista, però encara no han entès que si lluiten contra tot perden tota la credibilitat, cal valorar a vegades el mal menor. No sempre s’ha de lluitar contra el govern, sinó que s’ha de negociar amb ell, i així (i només així) aconseguirà fer créixer la seva estimada Espanya (alias “ la niña de Rajoy”).

Un altre partit amb representació forta al Congrés dels Diputats és sens dubte CiU, un partit que no ha fet massa soroll durant aquesta legislatura, únicament podem remarcar el pacte bilateral amb el PSOE per retallar l’estatut, i la lluita ferrera però sense fruits per tal de millorar el nostre finançament.

Un altre partit català amb representació política al Congrés, és Esquerra. Un partit que va acceptar la investidura de Zapatero. Va preparar una defensa de l’estatut sense cap fruit, doncs la retallada va ser considerable. Posteriorment, i recordant la seva faceta independentista, va demanar el vot de “NO” a l’estatut, per ser insuficient. En altres aspectes, no ha fet gaire reso, més que enfrontar-se al PP, d’una manera constant, per els atacs que aquest partit feia contra Catalunya.

Per últim, IU-ICV és el partit que ens resta per comentar, un partit coherent, amb poc reso polític al Congrés, però que crec que és l’únic que tracta de negociar (amb més o menys èxit) coses que puguin beneficiar al conjunt de l’estat espanyol i a Catalunya.

Bé, dit això podria fer apologia del grup polític que s’apropa més als meus ideals, i a les meves fites. Però en comptes d’això el que intentaré és fer una reflexió. Avui en dia votem al que més ens agrada o al que ens fa menys ràbia? La meva solució a aquesta pregunta seria, que efectivament votem a aquell que ens cau menys malament. Això és degut bàsicament a les polítiques utilitzades des de l’entrada d’Aznar al govern espanyol, punt des del qual vam passar d’alabar els propis projectes polítics, a intentar dir lo dolents que poden arribar a ser els altres. Fixeu-vos-hi al debat. Qui va guanyar? Ningú. De fet tots dos van perdre, ningú va saber defensar res, l’únic que van fer va ser dir-se mentiders i tot el que podien ho treien en cara... La política és doncs avui atacar al contrari i no intentar que la confrontació d’idees doni la solució als problemes que la societat (i per tant tots nosaltres) tenim o podem tenir en un futur.

Així doncs, jo crido a l’Abstenció política. I ho faig no des del punt de vista “passota”, sinó des del punt de vista crític, doncs penso que si veuen que la lluita entre ells no ens fa moure potser entendran que han de donar-se les mans i treballar tots junts per millorar el nivell de vida de tots nosaltres. També se que la Abstenció només beneficia al PP, i en part m’està bé, i segur que ara mateix us pregunteu “Perquè?” doncs perquè crec que ens aniria bé com a país Català un govern com el que el PP proposa doncs, ens donaríem compte d’una vegada per totes que Espanya no ens vol, i així tothom descobriria que vist el que alguns ja veiem ara, l’ utopia federal ja ha fracassat i la única solució que avui per avui se’ns presenta és el que un 30% dels catalans ja vol i un altre 25% no s’hi posicionaria en contra, la independència.

S’accepten tota mena de comentaris i contraarguments,
il-boco (2008)